Això sí que és una festa

El 22 de maig ha estat una festa. Un sol radiant de dia que contraposava les xifres i estadístiques dels defensors del món arcaic i caduc amb les expressions plenes de vida que es donaven a les diferents places dels pobles i ciutats. Es pot parlar de repartiment de poder o de noves complicitats que neixen del desengany per anar construint la nostra contra. I aquí la diversitat és el fet diferencial qualitatiu. La veritable confrontació. La suma de programes que teixeixen la unitat incontrolable. Seria un error imposar una única estratègia comuna quan la virtut ha estat l'acció imprevisible de la nostra teoria. La construcció permanent. L'acord d'una sort d'autoorganització assambleària. Deixem que flueixi el debat i que es coordini. Cadascú des del seu punt d'inici fins a la victòria final, que és l'origen de la Nova Història. La nostra. La que no deixarem escrita als llibres de text gruixuts i empolsegats. Som una existència que s'allunya del capitalisme salvatge que segrestava la nostra forma de pensar i actuar. Hem de deixat de pensar amb les sumes de la massa per passar als efectes multiplicadors del subjectivisme d'una crítica unitària radical. Hem partit de la nostra vida quotidiana. Estem despertant d'un llarg malson carregat de somnífers. Estem retrobant-nos i no hi estem acostumades. Ens hem de reconèixer i parlar. Ens hem d'estimar per poder debatre l'acord imprescindible. Cal desactivar les velles pràctiques inservibles. Les dinàmiques feixugues que ens van conduir a la desmobilització asfixiant que semblava perpètua com una cadena. Cal deslligar-se de l'opressió de l'estat, fins i tot present en les idees que parlen de la seva reformulació més extrema i efectiva. Hem viscut en la presó d'un món en ruïnes i ara no ens posarem a netejar la cel·la de la subordinació mesella. Això és un inici real. Això és la contraposició de l'evidència. Ens hem reapropiat de la vida i aquí no hi ha experts ni especialistes. Per nosaltres tot és nou. Cal abandonar les lliçons magistrals, les línies marcades, les anàlisis estratègiques... som punts suspensius. Som contradiccions que frisen per deixar de ser-ho. Som el convenciment de la il·lusió que retorna. I ens ho hem de creure perquè tothom s'ho creu. Malgrat no hi hagi cap afirmació definitiva. La plaça és el símbol que s'estén per tots els barris. Defugim de l'egoisme de la propietat. Però la gent que arriba ja no marxa. Han tornat a sentir el pessigolleix del desig. La força d'haver recuperat la força. Tenim la claretat de l'horitzó que es beslluma. Per això, ahir, les places van tornar a ser una festa i avui tothom té la boca pastosa d'allò antic que només conspira per manipular des del pacte dels buròcrates i els gestors dels desencant.

Ja no només som una espurna.

Ens estem reapropiant de la nostra vida

i aviat caldrà reapropiar-se del nostre entorn immediat.

23 de Maig de 2011

Reflexió? Fa temps que ho tenim clar!

Declaració de principis

Declaració de principis Acampada Barcelona

Qui som a l’Acampada de Barcelona? Som gent que hem vingut lliurement i de forma voluntària, que després de la manifestació del 15 de Maig hem decidit seguir estar juntes i junts i ser cada vegada més en la lluita per la dignitat. No representem a cap partit ni associació. Tampoc ningú ens representa. Ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, i ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa. Apostem per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Creien que estàvem adormits. Que ens podien seguir retallant els drets sense que oposéssim resistència. S’equivocaven: estem lluitant i seguirem lluitant –pacíficament però amb determinació- per la vida que tots i totes mereixem. Hem aprés del Caire, d’Islàndia, de Madrid. Ara toca estendre la lluita i prendre la paraula.

Desbordant la invisibilitat

Ha arribat la primavera i hem tapat el cartell del Corte Inglés. Estem indignats. Sí. De fet, ja ho estàvem abans que ningú no escrigués un pamflet corroborant-ho. Coneixíem l'existència de molts altres pamflets bastant més irats abans que l'imperi mediàtic donés cobertura al nonagenari. Però res no suma, tot multiplica. I aquests dies, a Plaça Catalunya, en som molts. En som tants que semblem molt insuficients. Res no és nou, ni tan sols la convocatòria, però per nosaltres tot és una novetat. Ens hem retrobat. Ja ens vam abraçar dins del Banc okupat i durant la vaga general. L'1 de maig el carrer va tornar a ser nostre. Tot és una qüestió de reapropiació. I ens han robat l'espai públic. Ens han robat la il·lusió i la possibilitat d'enamorar-nos espontàniament. No som cap mercaderia. No som els autòmats d'aquest sistema agressiu que només viu per l'acumulació de la nostra misèria. Això no és vida. Nosaltres us retornarem la violència de la por que ens heu fet passar. Nosaltres volem viure i retornar a la realitat veritable. Fa massa temps que l'espectacle ens empresona. Tot és una ficció ultradramàtica. Irrealitat asfixiant per mantenir el control de l'ordre que garanteix el vostre guany. El nostre guany no és un luxe sinó una necessitat. Estem molt necessitats d'afecte compartit i de diàleg. De convivència i solidaritat. I també de democràcia tot i que hàgiu pervertit tant el lèxic. El nostre lèxic parla de futur i de possibilitats perquè no tenim futur ni res a perdre. Us hem perdut el respecte perquè estem convençudes que no ens representeu. Aquesta és la nostra victòria. Ens deixeu indiferents malgrat saber que no ens ho posareu fàcil. Hem entès que no necessitem buròcrates que gestionin la nostra vida, que se n'aprofitin. Estem convençuts que el nostre diàleg quotidià és la millor opció. Se us ha acabat el pastís i l'obra de teatre. Hem arrencat el teló cansats de ser les secundàries imprescindibles. Hem ocupat el carrer i hem ocupat l'espai central del nostre poder de decisió. Ara ja no us demanarem més treball, ni frens, ni subsidis, ni subvencions emmetzinades. Hem decidit constituir-nos en assemblea. Hem decidit organitzar-nos. Aquest és el nostre futur. La nostra crida. El nostre despertar. Això només és un començament. Però no hi ha volta enrera. El nostre referent som nosaltres mateixes.

19 de maig de 2011

A la ciutat dels Au va lladres!!!

i a 3 cm de l'autogestió